Ací vos deixe totes les preguntes de literatura de valencià resoltes, TOTES LES QUE PODEN EIXIR A LA PAU, elaborades per l'editorial oxford.
Ítems complets
I ara vos deixe cada ítem anterior resumit. Podeu baixar-los punxant en el link (títol) o bé copiar-los directament. El títol de cada ítem es correspon amb la pregunta exacta que vos pot eixir a l'examen de selectivitat. Cada ítem està resumit en unes 150-200 paraules, ja que a l'examen de selectivitat són les que haureu d'utilitzar.
Els canvis polítics que van començar el 1939 varen provocar l’abolició de
la Generalitat, l’Estatut i els partits polítics i la prohibició de l’ús públic
i oficial del català. La literatura catalana quedava condemnada a ser un
fenomen minoritari i sense viabilitat.
Després del 39 la novel·la en català reapareix lentament, primerament a
l’exili i després a Catalunya. Les circumstàncies polítiques expliquen que bona
part de la narrativa que es publica fins als seixanta rebutge tractar
directament la realitat i ho faça per mitjà de mites (com Mites de Jordi Sarsanedas). Altres autors com Perucho i
Calders opten per una literatura fantàstica. Altra tendència està representada
per Rodoreda i la novel·la psicològica.
El 1959 es va produir el relleu generacional del panorama literari català.
Es va passar del resistencialisme estricte a actituds més enfrontades amb el
règim franquista. Al País Valencià caldrà esperar a la dècada dels setanta
perquè una nova generació d’escriptors comence a publicar narrativa de manera
sòlida i continuada.
Des que es va publicar la seua primera novel·la,Valor es va mantenir
fidel al model tradicional de la narrativa realista,que va matisar i aprofundir
al llarg de la seua vida literària. A la darreria de la dècada dels setanta Enric
Valor va començar a publicar les novel·les del cicle de Cassana —nom d’un
poble imaginari de les comarques del sud—, integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991). En aquestes
novel·les, que constitueixen una crònica de la societat rural de Cassana de la
primera meitat del segle XX,Valor hi rememora les seues vivències de
joventut sobre la destrucció d’una classe social,la dels terratinents
valencians de les comarques del sud. La producció literària de l’autor inclou
també les Rondalles valencianes. En aquesta obra Valor no es va limitar
a transcriure els relats orals del nostre folklore, sinó que en va novel·litzar
els personatges i les circumstàncies. El resultat és la creació d’un món literari
fascinant.
Intentant fugir d’una vida amb poques expectatives, va començar a
col·laborar en diverses publicacions periòdiques. El 1938 va publicar Aloma,
que presenta moltes característiques de novel·les posteriors: narració en 1a
persona d’un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme.
El 1939 s’exilia i fins a la dècada dels cinquanta, quan s’estableix a
Ginebra, no va a reprendre la novel·la (Vint-i-dos contes).
El 1962 va publicar La plaça del Diamant, on Rodoreda hi tracta la història
senzilla d’una dona de les classes populars i, per mitjà de les seus limitades
possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que
va a haver de viure. La plaça del Diamant tracta la Guerra Civil com un rerefons, la narració se centra en la psicologia de la protagonista.
Les tècniques del monòleg interior i l’ús indistint de l’estil directe i
indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica, incorporant també
elements simbòlics.
Del 1974 és Mirall trencat, narració de la liquidació de tot un món
centrada en la vida d’una dona de la burgesia barcelonina i la seua família des
del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. La visió del món que es
desprèn d’aquesta novel·la és la més tràgica i desencisada de totes.
Els novel·listes que donaren a conèixer al començament dels setanta
compartien la consciència general de la crisi dels models novel·lístics, cosa
que els va fer decantar per l’experimentalisme narratiu. Moltes de les
novel·les d’aquesta generació tenen un caràcter de crònica generacional i se
centren en el tema de la fugida com a reacció contra la situació claustrofòbica
que es vivia en l’entorn familiar i en l'entorn sociopolític de la dictadura
franquista. Des de la primeria dels huitanta la novel·la de gènere —la novel·la
policíaca, l’eròtica, la de ciència-ficció i la històrica— ha estat molt
practicada pels escriptors, que l’han considerada un mitjà per a arribar a un
públic més ampli. Una altra línia important de la narrativa actual està
representada per Quim Monzó i altres autors;amb tocs d'humor que no
amaguen un cert sentit tràgic de l'existència, han produït una literatura que
mostra la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista.
Els contes de Quim Monzó es basen en una idea inicial i única,de
vegades una sorpresa final,que produeix un gag, una situació còmica, irreverent
i absurda, en els primers llibres, més realista i càustica en els darrers. Després
del seu primer recull de contes—Uf, va
dir ell—,s’hi fa perceptible una evolució envers la màxima elisió
d’elements superflus,tant pel que fa a la ficció com al model de llengua
literària. Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la
solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l’escriptura.
En el segon llibre de contes, Olivetti,Moulinex,Chaffoteaux
et Mauri (1980),encara és present una certa atmosfera onírica,però en L’illa de Maians (1985) preval la reflexió
sobre el llenguatge i l’acte de l’escriptura, i també la denúncia de les
vanitats del món literari. Els personatges de Monzó, l’ambient en què
viuen, les formes habituals de relació, etc.,tenen una relació molt directa amb
els estils de vida urbana de les acaballes dels setanta i el començament dels
huitanta.
Entre la fi dels quaranta i el començament dels cinquanta Riba va
orientar un conjunt de poetes que perllonguen la poesia de tradició
postsimbolista i el gust per l’expressió culta i el rigor de la llengua (poesia
pura)
Hi ha una altra corrent en torn de Foix que reivindica la ruptura formal i
lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes
En els anys seixanta es produeix un debat que va enfrontar l’estètica de
tradició simbolista amb el realisme històric, corrent que concebia la
literatura com una forma de compromís polític i que reivindicava la
participació en la lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser
humà.
En els setanta es van començar a publicar les obres completes de Brossa
i es va redescobrir la poesia de Foix,
Al País Valencià l’anunci del canvi el va marcar el 1974 l’antologia
d’Amadeu Fabregat Carn Fresca on els
autors antologats compartien únicament el trencament amb la tradició anterior
del realisme històric i la voluntat de practicar poesia com una activitat
autònoma.
Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i
un autor representatiu de la postguerra. Encara que s’havia donat a conèixer el
1953 amb Ciutat a cau d’orella fou a
partir del 1970 quan es produeix el que s’ha anomenat el boom Estellés. El 1971
publicà Llibre de les meravelles i La clau que obri tots els panys. El 1972
Recomane tenebres. L’ambient li va
ser favorable perquè es va reincorporar a la nostra escena literària en un
moment decisiu de represa cultural al País Valencià.
La poesia d’Estellés es tracta d’un discurs oposat a la “poesia pura”, ja
que esquiva el pur joc verbal i el lirisme hermètic. El poeta de Burjassot
inventaria la realitat per mitjà de la seua poesia, creant un autèntic mural de
la València del seu temps. La poesia d’Estellés es tracta d’un testimoniatge,
d’una crònica de la realitat.
En la seua poesia la realitat quotidiana apareix descrita amb un estil molt
expressiu amb predomini de la llengua col·loquial.
Una altra aportació d’Estellés al gènere poètic és l’ús de referents de la
tradició literària clàssica, de vegades, amb intenció còmica.
L’obra d’Espriu té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació
de diversos mites que recorren la seua obra. L’autor va considerar la seua obra
com una meditació constant i obsessiva de la mort. Per a ell la mort és la
realitat última de l’existència humana.
Espriu formava part de la primera generació d’escriptors que, en arribar a
la joventut, es van trobar una llengua normalitzada i codificada i un marc de
llibertats i autogovern per a Catalunya. Després de la guerra l’escriptor es va
concentrar en la poesia. El primer llibre publicat després de 1939 fou Cementiri de Sinera. El següent llibre
de poemes va ser Les cançons d’Ariadna al
qual van seguir Mrs Death, Les hores i El caminant i el mur. En tots aquests
llibres el poeta insisteix en l’angoixa i la solitud que envolten l’home i, al
mateix temps, s’hi expressen les tensions del poeta amb el seu poble.
La pell de brau va marcar el moment de màxima projecció d’Espriu. El
poeta convertit en oracle denuncia les injustícies que van seguir la Guerra
Civil.
La poesia catalana de la dècada dels huitanta va estar marcada per la
pèrdua progressiva dels grans mestres de la postguerra com Espriu o Vinyoli. Es
va continuar cultivant una poesia relacionada amb les avantguardes històriques
mb referents com Joan Brossa i la seua obra Poesia
rasa.
Probablement, però, la línia estètica predominant en la poesia catalana de
les dues últimes dècades del segle XX siga el realisme líric on la influència
de la poesia de Vinyoli ha estat decisiva.
Al llarg de la dècada dels huitanta van aconseguir la maduresa artística
poetes com Gimferrer, Formosa, Parcerisas i Narcís Comadira el qual ha tendit,
a través d’un rigor mètric i lingüístic progressiu envers les formes
clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia. A partir de la dècada
dels vuitanta s’ha donat a conèixer una sèrie de poetes que han defensat un
cert barroquisme vital i plantejaments volgudament heterodoxos.
La poesia d’Enric Casasses ha adquirit una actualitat creixent, la seua
obra, qualificada de psicodèlica, populista i romàntica, s’ha convertit, durant
la segona meitat dels noranta, en un referent inexcusable.
La difusió que de, manera progressiva, ha aconseguit l’obra de Miquel
Martí i Pol l’ha convertit en un fenomen únic d’estimació popular en la
poesia catalana del final del segle XX. Aquesta estimació i popularitat
s’expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i el seu
món metafòric defuig l’hermetisme. D’altra banda, la sinceritat de la seua veu
poètica, i l’experiència biogràfica que comunica, són unes altres raons
importants per a comprendre per què la poesia de l’autor ha obtingut aquest ressò.
En aquest interès hi ha tingut un pes innegable la interpretació que, d’una
part de la seua obra,n’ha fet el cantant Lluís Llach, si bé, per damunt
de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l’amor,
l’experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu
malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir
l’artificiositat. Entre les seues obres més importants destaquen El Poble, La Fàbrica, Estimada Marta i
El llibre de les solituds.
El règim franquista va prohibir el teatre en català, que no es va recuperar
fins l’any 1946, conreant els models i les formes dramàtiques més tradicionals
del repertori de preguerra. Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i
la primaria dels seixanta, la renovació va provenir d’aportacions d’autors com
Palau i Fabre o Villalonga. En segon lloc es van fundar plataformes teatrals
com l’ADB i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que va afavorir el naixement i
desenvolupament del teatre independent i la revalorització de les figures del
director, escenògraf i interpret
A la fi dels anys seixanta hi va haver un seguit de grups que van
protagonitzar més directament la renovació del panorama teatral: Els Joglars,
Dagoll Dagom i Els comediants, basats en el teatre-festa. El 1976 va iniciar
les seues activitats el Teatre Lliure, teatre independent i universal.
El desenvolupament del teatre al País Valencià està relacionat amb la
intervenció dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera que reivindicaven la
necessitat d’un teatre actual.
Entre 1958 i 1963 Manuel de
Pedrolo escriu un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la
llibertat i amb coincidències amb el teatre de l’absurd. En Cruma Pedrolo reflexiona sobre
l’autenticitat de l’home; en Homes i No sobre
el conformisme heretat; i en Situació Bis
reflexiona sobre la llibertat sobre un punt de vista genuïnament polític.
Sorgit de la necessitat
d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo despulla
el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció. Els
personatges són símbols.
Encara que es relacionava el
seu teatre amb el teatre de l’absurd, Pedrolo el considerava més bé com a
teatre de l’abstracte, ja que “és massa coherent per a l’adjectiu d’absurd”. El
tema de la mort i de la comunicació entre els homes, l’autenticitat, el sentit
de l’existència i sobretot, de la llibertat, articulen la seua obra dramàtica.
Ell mateix comentava que el seu teatre “sempre dona voltes entorn del mateix
problema. L’examina o el presenta des d’angles diferents, però el problema
sempre és, fonamentalment, el de la llibertat”.
A partir del 1975 la feina i funció de l’autor teatral es van diluir en la
construcció espectacular col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula
“dramàtica”. Els protagonistes eren ara els directors, l’expressió corporal i
la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu. Destaquem grups com ara Els
Joglars, Els Comediants i La Fura dels Baus.
Cap a la fi dels huitanta aquest estat de coses va començar a canviar. El
Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet; el Centre Dramàtic de Rodolf
Sirera. I van aparèixer tot un seguit de dramaturgs nous: Sergi Belbel, Jordi
Galceran, Lluïsa Cunillé... La paraula es revaloritza com un element clau de la
representació teatral. S’imposen nous models com Becket i Pinter. En l’escena
catalana aquesta renovació ha estat protagonitzada en bona part per l’evolució
de Benet i Jornet.
Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l’emergència d’un nou
tipus d’autor teatral que s’implica plenament en el procés creatiu de
l’espectacle. Entre els autors més destacats trobem Carles Alberola, Sergi
Belbel i Lluïsa Cunillé.
A partir de la segona meitat dels anys setanta Benet i Jornet va
començar una carrera ben prolífica com a creador de guions per a sèries de
televisió. D’aleshores ençà s’ha mantingut fidel a aquesta nova línia
d’escriptura i l’ha continuada practicant,de manera regular, paral·lelament al que
podríem anomenar la seua obra dramàtica major. Ha participat com a guionista en
sèries com Poble Nou (1992-1995), Pedralbes centre (1995), Rosa (1995-1996), Nissaga de poder (1996-1998), Laberint
d'ombres (1998-1999) i Ventdelplà
(2005). Aquesta dedicació s’ha de relacionar amb la preferència de Benet
per les expressions de la cultura popular que van nodrir la seua imaginació
durant la joventut i que també han influït el seu teatre. Les radionovel·les i
els tebeos han inspirat especialment la concepció dels seus mons de ficció.
L’interés de Benet per aquests gèneres populars l’ha portat a tenir una
predilecció clara pel melodrama, un model teatral que ha practicat, recreat i parodiat
repetidament.
El conjunt de la producció literària de Joan Fuster es constituí
aviat en una referència estimulant de normalitat cultural per a la societat valenciana.
En els seus assaigs va donar carta de naturalització a la prosa d’idees i va
abandonar la dedicació tradicional de la nostra literatura als versos. De més a
més, la influència de Nosaltres, els
valencians, des que es va publicar el 1962, ha estat profunda en la
societat valenciana. En aquest llibre l’examen de consciència característic de
l’assaig fusterià es va convertir en una interrogació radical sobre els
valencians com a col·lectivitat. El resultat d’aquest examen constatava un país
provincià i despersonalitzat, que no té consciència de ser-ho i que prefereix viure
del tòpic en comptes de plantejar-se la seua realitat. Aquesta obra va actuar com
un catalitzador sobre un grup de joves,generalment universitaris, i va obrir
pas a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparèixer el
provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià.
J.F. Mira és autor d’una producció assagística abundant constituïda
bàsicament per articles publicats en diaris i publicacions periòdiques.
Es tracta d’articles que solen partir d’una anècdota de la vida quotidiana,
adreçats al lector comú i redactats amb un llenguatge no especialitzat o
acadèmic, però literari.
Els seus articles són un producte del columnisme d’opinió que Mira ha
practicat amb una gran regularitat. Temes com el nacionalisme, la relació entre
la cultura i el poder, la creació i evolució de les identitats i dels símbols
que les formen, la importància de les llengües per a crear “consciència
col·lectiva” i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici
d’interessos molt concrets ocupen una part considerable dels treballs de Mira.
L’eix genèric és la complicada qüestió de la identitat i totes les
conseqüències que se’n deriven, especialment l’ús polític que s’en fa.
Una part de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un bon punt d’escepticisme,
que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de
la nostra condició nacional no és tan diferent de les que pateixen molts altres
pobles del món.
+11.29.34.png)
+19.12.11.png)
Información del examen de selectividad de Filosofía
