LITERATURA: ÍTEMS DE VALENCIÀ COMPLETS I RESUMITS, PER A DESCARREGAR O COPIAR

Ací vos deixe totes les preguntes de literatura de valencià resoltes, TOTES LES QUE PODEN EIXIR A LA PAU, elaborades per l'editorial oxford. Ítems complets


I ara vos deixe cada ítem anterior resumit. Podeu baixar-los punxant en el link (títol) o bé copiar-los directament. El títol de cada ítem es correspon amb la pregunta exacta que vos pot eixir a l'examen de selectivitat. Cada ítem està resumit en unes 150-200 paraules, ja que a l'examen de selectivitat són les que haureu d'utilitzar.

1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la guerra civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època. (162 paraules)

Els canvis polítics que van començar el 1939 varen provocar l’abolició de la Generalitat, l’Estatut i els partits polítics i la prohibició de l’ús públic i oficial del català. La literatura catalana quedava condemnada a ser un fenomen minoritari i sense viabilitat.

Després del 39 la novel·la en català reapareix lentament, primerament a l’exili i després a Catalunya. Les circumstàncies polítiques expliquen que bona part de la narrativa que es publica fins als seixanta rebutge tractar directament la realitat i ho faça per mitjà de mites (com Mites de Jordi Sarsanedas). Altres autors com Perucho i Calders opten per una literatura fantàstica. Altra tendència està representada per Rodoreda i la novel·la psicològica.

El 1959 es va produir el relleu generacional del panorama literari català. Es va passar del resistencialisme estricte a actituds més enfrontades amb el règim franquista. Al País Valencià caldrà esperar a la dècada dels setanta perquè una nova generació d’escriptors comence a publicar narrativa de manera sòlida i continuada.

2. Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor. (168 paraules)

Des que es va publicar la seua primera novel·la,Valor es va mantenir fidel al model tradicional de la narrativa realista,que va matisar i aprofundir al llarg de la seua vida literària. A la darreria de la dècada dels setanta Enric Valor va començar a publicar les novel·les del cicle de Cassana —nom d’un poble imaginari de les comarques del sud—, integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991). En aquestes novel·les, que constitueixen una crònica de la societat rural de Cassana de la primera meitat del segle XX,Valor hi rememora les seues vivències de joventut sobre la destrucció d’una classe social,la dels terratinents valencians de les comarques del sud. La producció literària de l’autor inclou també les Rondalles valencianes. En aquesta obra Valor no es va limitar a transcriure els relats orals del nostre folklore, sinó que en va novel·litzar els personatges i les circumstàncies. El resultat és la creació d’un món literari fascinant.

3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què.(208 paraules)

Intentant fugir d’una vida amb poques expectatives, va començar a col·laborar en diverses publicacions periòdiques. El 1938 va publicar Aloma, que presenta moltes característiques de novel·les posteriors: narració en 1a persona d’un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme.

El 1939 s’exilia i fins a la dècada dels cinquanta, quan s’estableix a Ginebra, no va a reprendre la novel·la (Vint-i-dos contes).

El 1962 va publicar La plaça del Diamant, on Rodoreda hi tracta la història senzilla d’una dona de les classes populars i, per mitjà de les seus limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que va a haver de viure. La plaça del Diamant tracta la Guerra  Civil com un rerefons, la narració se  centra en la psicologia de la protagonista. Les tècniques del monòleg interior i l’ús indistint de l’estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica, incorporant també elements simbòlics.

Del 1974 és Mirall trencat, narració de la liquidació de tot un món centrada en la vida d’una dona de la burgesia barcelonina i la seua família des del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. La visió del món que es desprèn d’aquesta novel·la és la més tràgica i desencisada de totes. 

4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural. (151 paraules)

Els novel·listes que donaren a conèixer al començament dels setanta compartien la consciència general de la crisi dels models novel·lístics, cosa que els va fer decantar per l’experimentalisme narratiu. Moltes de les novel·les d’aquesta generació tenen un caràcter de crònica generacional i se centren en el tema de la fugida com a reacció contra la situació claustrofòbica que es vivia en l’entorn familiar i en l'entorn sociopolític de la dictadura franquista. Des de la primeria dels huitanta la novel·la de gènere —la novel·la policíaca, l’eròtica, la de ciència-ficció i la històrica— ha estat molt practicada pels escriptors, que l’han considerada un mitjà per a arribar a un públic més ampli. Una altra línia important de la narrativa actual està representada per Quim Monzó i altres autors;amb tocs d'humor que no amaguen un cert sentit tràgic de l'existència, han produït una literatura que mostra la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista.

5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa. (166 paraules)

Els contes de Quim Monzó es basen en una idea inicial i única,de vegades una sorpresa final,que produeix un gag, una situació còmica, irreverent i absurda, en els primers llibres, més realista i càustica en els darrers. Després del seu primer recull de contes—Uf, va dir ell—,s’hi fa perceptible una evolució envers la màxima elisió d’elements superflus,tant pel que fa a la ficció com al model de llengua literària. Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l’escriptura.

En el segon llibre de contes, Olivetti,Moulinex,Chaffoteaux et Mauri (1980),encara és present una certa atmosfera onírica,però en L’illa de Maians (1985) preval la reflexió sobre el llenguatge i l’acte de l’escriptura, i també la denúncia de les vanitats del món literari. Els personatges de Monzó, l’ambient en què viuen, les formes habituals de relació, etc.,tenen una relació molt directa amb els estils de vida urbana de les acaballes dels setanta i el començament dels huitanta.

6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70. (167 paraules)

Entre la fi dels quaranta i el començament dels cinquanta Riba va orientar un conjunt de poetes que perllonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust per l’expressió culta i el rigor de la llengua (poesia pura)

Hi ha una altra corrent en torn de Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes

En els anys seixanta es produeix un debat que va enfrontar l’estètica de tradició simbolista amb el realisme històric, corrent que concebia la literatura com una forma de compromís polític i que reivindicava la participació en la lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser humà.

En els setanta es van començar a publicar les obres completes de Brossa i es va redescobrir la poesia de Foix,

Al País Valencià l’anunci del canvi el va marcar el 1974 l’antologia d’Amadeu Fabregat Carn Fresca on els autors antologats compartien únicament el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar poesia com una activitat autònoma.

7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic (189 paraules)

Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor representatiu de la postguerra. Encara que s’havia donat a conèixer el 1953 amb Ciutat a cau d’orella fou a partir del 1970 quan es produeix el que s’ha anomenat el boom Estellés. El 1971 publicà Llibre de les meravelles i La clau que obri tots els panys. El 1972 Recomane tenebres. L’ambient li va ser favorable perquè es va reincorporar a la nostra escena literària en un moment decisiu de represa cultural al País Valencià.

La poesia d’Estellés es tracta d’un discurs oposat a la “poesia pura”, ja que esquiva el pur joc verbal i el lirisme hermètic. El poeta de Burjassot inventaria la realitat per mitjà de la seua poesia, creant un autèntic mural de la València del seu temps. La poesia d’Estellés es tracta d’un testimoniatge, d’una crònica de la realitat.

En la seua poesia la realitat quotidiana apareix descrita amb un estil molt expressiu amb predomini de la llengua col·loquial.

Una altra aportació d’Estellés al gènere poètic és l’ús de referents de la tradició literària clàssica, de vegades, amb intenció còmica.

8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu. (179 paraules)

L’obra d’Espriu té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació de diversos mites que recorren la seua obra. L’autor va considerar la seua obra com una meditació constant i obsessiva de la mort. Per a ell la mort és la realitat última de l’existència humana.

Espriu formava part de la primera generació d’escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar una llengua normalitzada i codificada i un marc de llibertats i autogovern per a Catalunya. Després de la guerra l’escriptor es va concentrar en la poesia. El primer llibre publicat després de 1939 fou Cementiri de Sinera. El següent llibre de poemes va ser Les cançons d’Ariadna al qual van seguir Mrs Death, Les hores i El caminant i el mur. En tots aquests llibres el poeta insisteix en l’angoixa i la solitud que envolten l’home i, al mateix temps, s’hi expressen les tensions del poeta amb el seu poble.

La pell de brau va marcar el moment de màxima projecció d’Espriu. El poeta convertit en oracle denuncia les injustícies que van seguir la Guerra Civil.

9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual. (179 paraules)

La poesia catalana de la dècada dels huitanta va estar marcada per la pèrdua progressiva dels grans mestres de la postguerra com Espriu o Vinyoli. Es va continuar cultivant una poesia relacionada amb les avantguardes històriques mb referents com Joan Brossa i la seua obra Poesia rasa.

Probablement, però, la línia estètica predominant en la poesia catalana de les dues últimes dècades del segle XX siga el realisme líric on la influència de la poesia de Vinyoli ha estat decisiva.

Al llarg de la dècada dels huitanta van aconseguir la maduresa artística poetes com Gimferrer, Formosa, Parcerisas i Narcís Comadira el qual ha tendit, a través d’un rigor mètric i lingüístic progressiu envers les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia. A partir de la dècada dels vuitanta s’ha donat a conèixer una sèrie de poetes que han defensat un cert barroquisme vital i plantejaments volgudament heterodoxos.

La poesia d’Enric Casasses ha adquirit una actualitat creixent, la seua obra, qualificada de psicodèlica, populista i romàntica, s’ha convertit, durant la segona meitat dels noranta, en un referent inexcusable.

10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguitungran ressò social. Explica-ho i raona-ho.(162 paraules)

La difusió que de, manera progressiva, ha aconseguit l’obra de Miquel Martí i Pol l’ha convertit en un fenomen únic d’estimació popular en la poesia catalana del final del segle XX. Aquesta estimació i popularitat s’expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i el seu món metafòric defuig l’hermetisme. D’altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica, i l’experiència biogràfica que comunica, són unes altres raons importants per a comprendre per què la poesia de l’autor ha obtingut aquest ressò. En aquest interès hi ha tingut un pes innegable la interpretació que, d’una part de la seua obra,n’ha fet el cantant Lluís Llach, si bé, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l’amor, l’experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir l’artificiositat. Entre les seues obres més importants destaquen El Poble, La Fàbrica, Estimada Marta i El llibre de les solituds.

11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70. (167 paraules)

El règim franquista va prohibir el teatre en català, que no es va recuperar fins l’any 1946, conreant els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra. Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i la primaria dels seixanta, la renovació va provenir d’aportacions d’autors com Palau i Fabre o Villalonga. En segon lloc es van fundar plataformes teatrals com l’ADB i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que va afavorir el naixement i desenvolupament del teatre independent i la revalorització de les figures del director, escenògraf i interpret

A la fi dels anys seixanta hi va haver un seguit de grups que van protagonitzar més directament la renovació del panorama teatral: Els Joglars, Dagoll Dagom i Els comediants, basats en el teatre-festa. El 1976 va iniciar les seues activitats el Teatre Lliure, teatre independent i universal.

El desenvolupament del teatre al País Valencià està relacionat amb la intervenció dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera que reivindicaven la necessitat d’un teatre actual. 

12. Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo. (177 paraules)

Entre 1958 i 1963 Manuel de Pedrolo escriu un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat i amb coincidències amb el teatre de l’absurd. En Cruma Pedrolo reflexiona sobre l’autenticitat de l’home; en Homes i No sobre el conformisme heretat; i en Situació Bis reflexiona sobre la llibertat sobre un punt de vista genuïnament polític.

Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció. Els personatges són símbols.

Encara que es relacionava el seu teatre amb el teatre de l’absurd, Pedrolo el considerava més bé com a teatre de l’abstracte, ja que “és massa coherent per a l’adjectiu d’absurd”. El tema de la mort i de la comunicació entre els homes, l’autenticitat, el sentit de l’existència i sobretot, de la llibertat, articulen la seua obra dramàtica. Ell mateix comentava que el seu teatre “sempre dona voltes entorn del mateix problema. L’examina o el presenta des d’angles diferents, però el problema sempre és, fonamentalment, el de la llibertat”.

13. Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual.  (172 paraules)

A partir del 1975 la feina i funció de l’autor teatral es van diluir en la construcció espectacular col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula “dramàtica”. Els protagonistes eren ara els directors, l’expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu. Destaquem grups com ara Els Joglars, Els Comediants i La Fura dels Baus.

Cap a la fi dels huitanta aquest estat de coses va començar a canviar. El Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet; el Centre Dramàtic de Rodolf Sirera. I van aparèixer tot un seguit de dramaturgs nous: Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé... La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral. S’imposen nous models com Becket i Pinter. En l’escena catalana aquesta renovació ha estat protagonitzada en bona part per l’evolució de Benet i Jornet.

Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l’emergència d’un nou tipus d’autor teatral que s’implica plenament en el procés creatiu de l’espectacle. Entre els autors més destacats trobem Carles Alberola, Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé. 

14. Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual. (155 paraules)

A partir de la segona meitat dels anys setanta Benet i Jornet va començar una carrera ben prolífica com a creador de guions per a sèries de televisió. D’aleshores ençà s’ha mantingut fidel a aquesta nova línia d’escriptura i l’ha continuada practicant,de manera regular, paral·lelament al que podríem anomenar la seua obra dramàtica major. Ha participat com a guionista en sèries com Poble Nou (1992-1995), Pedralbes centre (1995), Rosa (1995-1996), Nissaga de poder (1996-1998), Laberint d'ombres (1998-1999) i Ventdelplà (2005). Aquesta dedicació s’ha de relacionar amb la preferència de Benet per les expressions de la cultura popular que van nodrir la seua imaginació durant la joventut i que també han influït el seu teatre. Les radionovel·les i els tebeos han inspirat especialment la concepció dels seus mons de ficció. L’interés de Benet per aquests gèneres populars l’ha portat a tenir una predilecció clara pel melodrama, un model teatral que ha practicat, recreat i parodiat repetidament.

15. Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època. (165 paraules)

El conjunt de la producció literària de Joan Fuster es constituí aviat en una referència estimulant de normalitat cultural per a la societat valenciana. En els seus assaigs va donar carta de naturalització a la prosa d’idees i va abandonar la dedicació tradicional de la nostra literatura als versos. De més a més, la influència de Nosaltres, els valencians, des que es va publicar el 1962, ha estat profunda en la societat valenciana. En aquest llibre l’examen de consciència característic de l’assaig fusterià es va convertir en una interrogació radical sobre els valencians com a col·lectivitat. El resultat d’aquest examen constatava un país provincià i despersonalitzat, que no té consciència de ser-ho i que prefereix viure del tòpic en comptes de plantejar-se la seua realitat. Aquesta obra va actuar com un catalitzador sobre un grup de joves,generalment universitaris, i va obrir pas a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparèixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià.

16. Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània.explica-ho.  (186 paraules)

J.F. Mira és autor d’una producció assagística abundant constituïda bàsicament per articles publicats en diaris i publicacions periòdiques.

Es tracta d’articles que solen partir d’una anècdota de la vida quotidiana, adreçats al lector comú i redactats amb un llenguatge no especialitzat o acadèmic, però literari.

Els seus articles són un producte del columnisme d’opinió que Mira ha practicat amb una gran regularitat. Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i evolució de les identitats i dels símbols que les formen, la importància de les llengües per a crear “consciència col·lectiva” i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d’interessos molt concrets ocupen una part considerable dels treballs de Mira.

L’eix genèric és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven, especialment l’ús polític que s’en fa.

Una part de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un bon punt d’escepticisme, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de les que pateixen molts altres pobles del món.